Ens volem vives i lliures, no mortes per defensar-nos

“Ens volem vives i lliures” és un eslògan de les manifestacions contra la violència envers les dones. Sembla una obvietat, oi? Les dones volem viure i circular lliurement pel món. Doncs no ho és. Ara, en ple segle XXI, encara cal lluitar per una finalitat tan evident.

Escrivim aquest text a la llum de dues sentències recents. En una resulta que a un home que va intentar matar la seva dona, a cops i escanyant-la, li han rebaixat la pena perquè va parar voluntàriament d’escanyar-la. Sí, he subratllat la paraula voluntàriament sobretot perquè ho feia davant del seu fill i de la seva filla de 4 i 5 anys. O sigui, a mig escanyament, li va venir una llum i va parar. No la va rematar.

L’altre cas és el d’una noia que demanava plorant que no la violessin. Dos homes, oncle i nebot, junts en família i en acció invasiva, ho van fer. Els han condemnat només per abús. Es veu que la noia no es va resistir prou.

Sembla que haguem retrocedit a mitjan segle XX, quan a l’Espanya de Franco es glorificava Maria Goretti o Josefina Vilaseca, mortes pels seus agressors sexuals.

És l’hora de reivindicar que quan una dona diu que no vol relacions és perquè no en vol. I aquesta negació ha de ser suficient perquè l’agressor sigui condemnat si abusa d’ella. El mateix si una dona és ferida per un home que la pega i tracta d’escanyar-la: això ha de ser considerat temptativa d’homicidi. Amb l’agravant d’haver-ho fet davant dels fills menors.

No volem màrtirs. Ens volem vives i lliures.

A l’Associació in via ens sumem a una reivindicació que de tant òbvia no sembla necessària, si no fos que les sentències judicials recents així ho indiquen. Seguim lluitant per una societat per a tot@s, especialment en aquest 25 de novembre de 2018, Dia de la lluita contra la violència masclista.

Manolita Sanz – Vocal de la Junta de l’Associació in via