Un clam de rebuig contra els diferents tipus de violència i un fort crit dient #ProuViolència. El concert que ahir a la nit organitzàvem al Casino l’Aliança de Poblenou va ser això i molt més. Va ser una nit memorable que va barrejar a parts iguals diversió i reivindicació, que va posar sobre la taula algunes de les claus de la xacra de la violència, que ens va permetre escoltar testimonis en primera persona que ens van posar els pèls de punta i que va acabar amb un missatge optimista i vitalista: la violència és terrible però, gràcies al reconeixement i acompanyament a les víctimes ens en podem sortir.

La jornada, conduïda per l’actor Pep Planas, va començar amb missatges de rebuig a la violència projectats en l’escenari, i també amb àudios que narraven en primera persona esfereïdores experiències viscudes per les seves pròpies protagonistes que ens van permetre copsar l’abast d’aquesta xacra i l’efecte que deixa en les supervivents. Aquestes vivències eren anònimes pel propi desig de les seves protagonistes, però una jove de 15 anys, la Mina, va tenir el valor de pujar a l’escenari a explicar davant de centenars de persones la seva experiència de violència. Durant les seves terribles paraules, el silenci era absolut i l’ambient era tens. En acabar, el públic va esclatar en aplaudiments per reconèixer la valentia i donar suport i escalf a la jove.

 

En aquest moment, va ser la psicòloga de l’Associació “in via”, Cova Álvarez, qui va pujar a llegir un text en nom de l’entitat que intentava posar nom a l’innombrable, escarbar en els orígens i claus dels diferents tipus de violència, de les barbàries històriques i actuals, del racisme, de l’abús, de les discriminacions diàries i sobretot, de la normalització d’aquesta violència i de la impunitat i indiferència social, que suposen el principal mecanisme de perpetuació i reproducció d’aquesta situació. Per tant, davant d’aquesta indiferència, la recepta d’In via és visibilització del monstre, la conscienciació social, la implicació de tots i totes i el reconeixement de les víctimes. I també l’acompanyament i acolliment de les supervivents perquè puguin recuperar allò que han perdut, o millor dit, que els hi han pres i puguin aconseguir espais dignes de reconeixement, dignitat i respecte.

Després, va ser el torn de la música, que va donar continuïtat al protagonisme femení de la nit. Primer, els Màia van omplir l’escenari amb la rítmica de les seves composicions, la calidesa de la veu de la Marina Prades i el so màgic de l’acordió elèctric. Tot seguit, la soulwoman Meritxell Negre va agafar el relleu i va demostrar el seu domini de l’escenari, entonant clàssics de soul, pop i rithm&blues amb la seva imponent veu hereva de les grans dames afroamericanes del gènere, i fent aixecar tothom de la cadira per ballar. En la cloenda, van pujar a l’escenari plegades per cantar conjuntament “Happy” i tancar la nit amb bon gust de boca.

Una nit per al record que va aplegar diversió i reivindicació a parts iguals.

Gràcies a tots i totes per participar-hi!