La inclusió dels que estan en risc d’exclusió és un tema que preocupa a les administracions competents. De fet, l’Ajuntament de Barcelona marca el seu leit motiv “per una Barcelona inclusiva” com un objectiu al qual arribar i crea accions concretes a través de plans (com el Pla per la inclusió social Barcelona 2012-2015). En què es basen aquestes accions? En poder fer partícips del pla a entitats i organismes que treballen cap aquesta direcció, en què la ciutadania pugui expressar les seves necessitats, en què es prioritzi el treball comunitari i des de territori, etc.

L’exclusió social pot esdevenir per diferents situacions: a nivell econòmic (si no es pot garantir que les necessitats bàsiques estiguin cobertes), a nivell d’habitatge (que pugui ser digne i que es pugui comptar amb l’equipament necessari), a nivell cultural (que es pugui tenir accés a l’educació amb un nivell mínim de qualitat), a nivell social (si no es pot comptar amb una xarxa de suport a nivell comunitari), a nivell de relacions (si aquestes estan basades en lligams febles que no donen un suport emocional, pragmàtic i de pertinença), etc.

Moltes de les famílies que atenem a l’Associació “in via” des dels diferents projectes del SAFI (Servei d’Atenció a Famílies i Infància) es troben malauradament dins d’algun d’aquests nivells d’exclusió. Treballem des d’una perspectiva sistèmica, fent èmfasi en els infants i adolescents com a població més vulnerable, i des d’àrees com: l’acompanyament en el reforç educatiu a nivell escolar, l’acompanyament a nivell emocional i psicològic, l’acompanyament en el conflicte familiar, l’acompanyament en les vivències de violència i abús… Sense oblidar la necessitat d’una integració real, que pugui anar més enllà de l’acció concreta.

Quan sentim a professionals que verbalitzen que la família que volen derivar és “normalitzada”, pensem que hi ha quelcom que no està funcionant. Què vol dir? Que les altres famílies son “anormalitzades”, fora del que està establert…? No ens queda clar. Per nosaltres pot haver-hi una família que tingui les seves necessitats econòmiques cobertes però que no compti amb una xarxa de suport; o dins de la qual es donin o s’hagin donat en el passat situacions de violència de gènere o de maltracte infantil; o que existeixi un conflicte greu entre els pares que impedeixi el desenvolupament i integració dels fills i filles… No neguem que en una part de la població existeix realment una realitat de manca d’ingressos, i que aquests casos s’han de treballar amb més profunditat per acompanyar-los a resoldre la seva situació i que se’n puguin sortir, però en tot cas, o totes les famílies son normals o cap família ho és (segurament cap ho és, perquè n’hi ha tantes realitats diferents que es fa difícil dibuixar la línia del que és i no és normatiu).

Un exemple clar, és la feina que fem de reforç escolar des de l’Espai Aprendre, que ens genera una reivindicació contínua, ja que rebem derivacions dels agents de territori i en començar a treballar ens adonem que en alguns casos el nen/nena en concret no té cap dificultat escolar. Per què ha arribat fins aquí doncs? Per situació econòmica precària, per dificultats en la cura i criança dels fills i filles (“així almenys el nen podrà estar una estona més acompanyat de professionals després del cole…), i per un llarg llistat que poc té a veure amb l’acció en sí que comporta el projecte.

Què volem dir amb tot això? Potser és massa idealista, però intentem que no es creïn guetos entre les persones ateses, així el projecte de reforç escolar es nodreix de diferents subprojectes, públics i privats, i es treballa amb totes les famílies de la mateixa manera, tant si venen pagant una quota com si ho fan a través d’un dels projectes que contempla el risc d’exclusió. Aquestes famílies es relacionen en les trobades de grups de pares i mares que fem paral·lelament i en d’altres accions comunitàries, i encara que en alguna ocasió hem sentit comentaris d’alguna família cap a les altres de l’estil de “es que yo no soy como ellos”, en el fons tenen més punts en comú que diferències (actualment, per a la majoria de pares i mares, la gestió dels límits amb els fills i filles és el tema estrella).

Per tant, creiem que la integració real ha de començar per unir i no per separar i diferenciar, començant pels professionals que hi treballem en el dia a dia. Així, quan parlem de risc d’exclusió social, és bàsic canviar el “no té el perfil, és una família normal”, per “mirem què necessita i si li podem oferir això, independentment de la seva situació”.

Tornem a posar la mirada en la individualitat de cadascú: per fer inclusió social no podem treballar només amb l’exclusió social. És com dir que per ser un bon cuiner només has d’aprendre a fer rebosteria, i que si no n’aprens, sempre tindràs una mancança… i alhora, que els cuiners no es vulguessin relacionar amb els rebosters. O tots dos son “normals”, o cap dels dos n’és.

Patricia Ortuño i Redondo

Responsable de l’àrea d’Atenció a Família i Infància