Vivències d’un jutjat

09:45h. Jutjat de violència de la dona d’una localitat catalana que preferim no revelar, ja que el procés judicial que descrivim està encara en procés.

Ens vam aturar davant les dependències judicials abans de creuar les portes. Falten encara uns minuts. ELLA està visiblement nerviosa. Se li recorda la seva llibertat i el seu dret d’elecció, pot relatar el que va passar contestant les preguntes pertinents, o bé simplement triar el silenci com a resposta. En qualsevol cas, se l’acompanyarà en allò que decideixi. És la seva història, ELLA decideix.

“Tinc clar el que faré.” Per sorpresa meva verbalitza la seva necessitat que es conegui la seva veritat, el seu patiment, què li va passar. Vol ser escoltada, vol justícia. Dic per sorpresa ja que anteriorment havia manifestat el seu desig de no col·laborar en el procés judicial en ser citada. Massa ràbia, impotència i incomprensió pels tempos judicials, pel fet que els seus agressors continuen amb la seva vida de manera indemne, mentre ella se sent trencada, incompleta. “Quan em cridin, no hi aniré”, emetia des del dolor de qui veu passar el temps i no obté resposta.

En canvi avui, ELLA era aquí. Dos anys després de l’agressió havia estat citada per la metgessa forense. Per fi sent que serà escoltada.

“Què passa si em ve el riure nerviós?”, “Sempre em passa quan no sé molt bé què fer i estic molt nerviosa.” Se la tranquil·litza i se li recorda que en tot moment serà acompanyada.

Creuem les portes juntes, no em perd de vista. Un cop al taulell, ens atenen dos funcionaris. Es percep llàstima en les seves mirades. Potser és perquè ella tan sols té setze anys, potser perquè en aquests moments se la percep vulnerable, o simplement, és la mirada de qui coneix el seu relat, la seva agressió.

Ens acompanyen una sala d’espera pràcticament buida. Ara se la percep encara més nerviosa, espantada, mentre espera a ser cridada.

Un cop a la sala amb la metgessa forense, li recordaran perquè és allà. Tot es remunta a dos anys enrere, la situen a l’any 2016 i en el que va passar aquella nit. ELLA denunciaria els maltractaments físics produïts durant aquella nit pel que considerava la seva parella en aquella època. Mentre la metgessa forense fulleja un informe voluminós, explica que és una cita rutinària per complementar certa informació necessària i rellevant a tenir en compte per al procés judicial.

Així, d’aquesta manera, se succeiran els deu minuts següents en un despatx qualsevol d’uns jutjats de Catalunya. Algunes de les preguntes van ser si en el moment actual el dolor en les zones agredides perdurava [no… ja no em fa mal]; quant de temps després de l’agressió va estar dolorida físicament [no ho sé… No ho recordo… ¿Quatre dies?… No sé]; Vas prendre algun fàrmac després de l’agressió? [No ho sé, no, crec que no]; en l’informe mèdic d’urgències consta un positiu en consum d’alcohol, ¿havies begut aquella nit? [Sí… Sí, vaig beure aquella nit]; ¿La ingesta d’alcohol va ser voluntària o ell et va forçar a beure? [No em va obligar, jo vaig beure voluntàriament…]

I així, dos anys després en el temps, i deu minuts en aquella sala, la metgessa forense considerava que ja disposava de tota aquella informació rellevant i necessària. A aquestes altures ja sentia la seva mirada d’incomprensió una mica perduda davant el que s’acabava de produir. Crec que la meva mirada també era similar a la seva, estava estupefacta.

Bàsicament quatre preguntes tancades, ja s’havia acabat l’espai, com si es tractés d’una consulta mèdica per un simple símptoma gripal que calia solucionar amb molt de líquid i paracetamol. Ni mica de sensibilització institucional. Després de dos anys esperant aquest moment, nits en vetlla per la història de violència viscuda, un profund dany psicoemocional a reparar, aquí estava ELLA, amb els seus setze anys d’edat, cada cop se la percebia més petita davant la impersonalitat i insensibilitat de seva enquestadora.

Sí, havia begut aquella nit, estava borratxa quan el seu nuvi va decidir pegar-li una pallissa, primer davant la passiva mirada de tots a la discoteca, i després, continuant l’agressió en plena via pública. Tot perquè era seva, la seva nòvia, la seva propietat, i havia parlat amb un amic de l’agressor, què agosarada…

No era la víctima perfecta, havia begut i l’agressió no va ser prou intensa com per a una hospitalització, mesos de seqüeles físiques i preses de calmants per bloquejar el dolor. En canvi, la seva història de violència li havia robat la seva identitat, la seva innocència, la seva raó de ser i, no, no havia pres fàrmacs per al dolor, però la medicació psiquiàtrica que havia pres per poder afrontar el seu dia a dia i el que havia viscut no constaven.

Després que la metgessa forense ens convidés a sortir del despatx, es va desplomar, va esclatar en un plor profund, però llavors la porta del despatx ja era tancada, amb la doctora a l’altra banda, continuant amb el que per a ella suposaria una jornada laboral més, però per a ELLA no seria un dia més.

Abandonaria les dependències judicials plorant sota la mirada curiosa d’aquells observadors amb què es creuava. Un cop a l’exterior, és incapaç de marxar. Roman bloquejada al costat de l’edifici judicial. Mentre plora, es repeteix les preguntes amb impotència i ràbia… Et fa mal alguna cosa? Sí, ​​el cor, el tinc trencat… Vas beure? Sí, i això justifica la pallissa que em van pegar? I finalment, la verbalització que més ressonava en el seu cap: “No em creuran, veritat? Ell podrà fer el que vulgui i no em creuran.”

Comença a reviure tot el succeït aquella nit de l’any 2016 mentre es pregunta per què és ELLA la que és allà, mentre ell segueix tranquil·lament amb la seva vida. Pensa que quina estupidesa haver pensat en que podia produir-se un canvi real.

Sóc educadora de l’Associació invia, entitat d’on ELLA és usuària, i la meva feina, com la de les meves companyes, és acompanyar de manera integral a joves resilients des d’una perspectiva de gènere en els seus processos de recuperació psicoemocional i recerca d’autonomia després de les seves històries de violència viscudes. No vaig saber respondre les seves preguntes després de sortir del despatx forense, simplement podia ser al seu costat, validar el seu dolor i la sva impotència per un sistema que assenyala i qüestiona la víctima mentre l’agressor segueix indemne. No vaig poder interrompre aquella grotesca escena, la insensibilitat del sistema judicial, la victimització secundària del patiment afegit per part dels “professionals” encarregats d’assistir a la víctima o el fet que ella hagués de reviure la seva agressió, ni el seu paper de víctima durant tot el procés.

ELLA només volia justícia, només volia ser escoltada per la part que se suposa que l’ha d’entendre, que és allà per ajudar-la, per protegir-la. Però no és la víctima perfecta, havia begut, i jo em pregunto: això pot justificar una acció violenta o eximir el seu agressor de la responsabilitat?

Queda molt camí per recórrer encara en el sistema judicial del que entenem com a societats avançades, però també li queda molt per recórrer a nivell judicial a ELLA. Aquí no ha acabat la història, una història que ni tan sols va començar fa dos anys, sinó que es remunta a molt temps enrere.

ELLA va ser agredida, va interposar denúncia i ara sembla que està essent jutjada pel simple fet que, a l’edat de catorze anys va beure alcohol en una discoteca i va parlar amb un noi, per disconformitat del seu agressor. ELLA “era seva”, el seu objecte, va passar una línia, va rebre una pallissa.

Ara és ella la que s’enfronta, dos anys després -no obviem aquesta informació-, a tot un procés judicial, a una revictimització, a preguntes enjudiciadores per demostrar que els seus actes no la feien susceptible de rebre els cops que consten en el seu informe de lesions, a la indefensió de qui no és escoltat, a l’absència de sensibilització en temàtica de violència de gènere de determinats professionals del sistema judicial en què està immersa, al menyspreu institucional.

Això no ha finalitzat aquí. ELLA vol ser escoltada. Vol justícia.

 

Marta Beato Novillo

Educadora Social del Servei d’Atenció Integral a la Dona (SAID)

Associació invia