Avui us volem explicar una història diferent: una experiència real molt recent, narrada des del punt de vista de la Marta, una de les educadores del Servei d’Atenció Integral a la Dona (SAID), sobre un cas d’agressió masclista i sobre el procés judicial obert arran de la denúncia que la víctima va interposar. Un text escrit des de la indignació i la ràbia que torna a posar sobre la taula algunes de les mancances de l’estructura judicial encarregada de jutjar els casos de violència de gènere que venim denunciant des de fa temps: la lentitud en la resolució dels casos, la indefensió de les víctimes, la seva revictimització i, en definitiva, la manca de formació i de sensibilitat en relació a la xacra de la violència masclista de les persones encarregades de dictaminar les sentències que ens han de conduir cap a una societat sense abusos.

Llegim la vivència de la Marta en les seves pròpies paraules:

L’escrit original està resumit per a una lectura ràpida. Si voleu llegir el text complet, feu clic aquí.

09:45h. Jutjat de violència de la dona d’una localitat catalana que preferim no revelar, ja que el procés judicial que descrivim està encara en procés.

Ens vam aturar davant les dependències judicials abans de creuar les portes. Falten encara uns minuts. ELLA està visiblement nerviosa. Se li recorda la seva llibertat i el seu dret d’elecció, pot relatar el que va passar contestant les preguntes pertinents, o bé simplement triar el silenci com a resposta. En qualsevol cas, se l’acompanyarà en allò que decideixi. És la seva història, ELLA decideix. “Tinc clar el que faré.” Per sorpresa meva verbalitza la seva necessitat que es conegui la seva veritat, el seu patiment, què li va passar. Vol ser escoltada, vol justícia.

[…]

Dos anys després de l’agressió havia estat citada per la metgessa forense. Per fi sent que serà escoltada.

[…]

Un cop a la sala amb la metgessa forense, li recordaran perquè és allà. Tot es remunta a dos anys enrere, la situen a l’any 2016 i en el que va passar aquella nit. ELLA denunciaria els maltractaments físics produïts durant aquella nit pel que considerava la seva parella en aquella època.

[…]

Algunes de les preguntes van ser si en el moment actual el dolor en les zones agredides perdurava [no… ja no em fa mal]; quant de temps després de l’agressió va estar dolorida físicament [no ho sé… No ho recordo… Quatre dies?… No sé]; Vas prendre algun fàrmac després de l’agressió? [No ho sé, no, crec que no]; en l’informe mèdic d’urgències consta un positiu en consum d’alcohol, ¿havies begut aquella nit? [Sí… Sí, vaig beure aquella nit]; La ingesta d’alcohol va ser voluntària o ell et va forçar a beure? [No em va obligar, jo vaig beure voluntàriament…]

I així, dos anys després en el temps, i deu minuts en aquella sala, la metgessa forense considerava que ja disposava de tota aquella informació rellevant i necessària.

[…]

Bàsicament quatre preguntes tancades, ja s’havia acabat l’espai, com si es tractés d’una consulta mèdica per un simple símptoma gripal que calia solucionar amb molt de líquid i paracetamol. Ni mica de sensibilització institucional.

[…]

Després que la metgessa forense ens convidés a sortir del despatx, es va desplomar, va esclatar en un plor profund, però llavors la porta del despatx ja era tancada.

[…]

Sóc educadora de l’Associació invia, entitat d’on ELLA és usuària, i la meva feina, com la de les meves companyes, és acompanyar de manera integral a joves resilients des d’una perspectiva de gènere en els seus processos de recuperació psicoemocional i recerca d’autonomia després de les seves històries de violència viscudes. No vaig saber respondre les seves preguntes després de sortir del despatx forense, simplement podia ser al seu costat, validar el seu dolor i la sva impotència per un sistema que assenyala i qüestiona la víctima mentre l’agressor segueix indemne. No vaig poder interrompre aquella grotesca escena, la insensibilitat del sistema judicial, la victimització secundària del patiment afegit per part dels “professionals” encarregats d’assistir a la víctima o el fet que ella hagués de reviure la seva agressió, ni el seu paper de víctima durant tot el procés.

[…]

Ara és ella la que s’enfronta, dos anys després -no obviem aquesta informació-, a tot un procés judicial, a una revictimització, a preguntes enjudiciadores per demostrar que els seus actes no la feien susceptible de rebre els cops que consten en el seu informe de lesions, a la indefensió de qui no és escoltat, a l’absència de sensibilització en temàtica de violència de gènere de determinats professionals del sistema judicial en què està immersa, al menyspreu institucional.

Això no ha finalitzat aquí. ELLA vol ser escoltada. Vol justícia.

 

Marta Beato Novillo

Educadora Social del Servei d’Atenció Integral a la Dona (SAID)

Associació invia

 

Justícia per a les víctimes de violència sexista davant del menyspreu institucional i la manca de sensibilitat de l’aparell judicial. Les darreres paraules de la Marta resumeixen la situació que venim detectant des de fa temps en els acompanyaments que realitzem a l’Associació invia a través de serveis com el Servei d’Atenció Integral a la Dona (on desenvolupem projectes d’acompanyament a les dones, joves i infants supervivents de violència masclista) o el projecte FRIEDA (que proporciona orientació, suport i acompanyament en els processos judicials derivats de la violència masclista, donat que aquests moments resulten especialment crítics per a les víctimes).

A través d’aquests acompanyaments hem pogut comprovar que els processos judicials es desenvolupen sovint sense tenir en compte la vessant psicològica de les víctimes i les obliguen a reviure situacions traumàtiques. També denunciem que el sistema judicial aplica la llei sense integrar la perspectiva de gènere i sense conèixer les seqüeles de les agressions masclistes a nivell psicoemocional.

 

Per a més informació sobre el Servei d’Atenció Integral a la Dona:
  • Contacteu amb nosaltres a l’adreça electrònica said@invia.cat o trucant al telèfon 93 25 155 626.