Por, una por intensa, és el que senten totes les dones víctimes de violència. No és per a menys quan s’escolten les manifestacions que van fer a la mateixa sala d’un jutjat especialitzat en violència masclista un jutge, una fiscal i una lletrada de l’Administració de Justícia, un cop acabada la vista per una demanda d’empara contra un maltractador.

Cada vegada que hi ha una dona assassinada, s’explica si havia posat denúncia o no. La majoria de les vegades no en consta cap, de denúncia, i es repeteix el número de telèfon on cal fer-ho. Sembla que la societat se’n renta les mans, avisa les que vindran a engrossir la llista i la càrrega de la prova passa a la víctima.

I ara, per enèsima vegada, les dones comproven que no poden confiar en la justícia. No n’hi ha prou amb què el jutge hagi acceptat ésser retirat del cas. Ell és una anècdota més en el llarg rosari que ha portat a arribar a la xifra de gairebé un miler de dones assassinades, el terrorisme més gran en la història de la democràcia espanyola.

No n’hi ha prou amb lleis ni amb jutjats especialitzats si la societat no fa una aposta decidida per l’equitat dels seus membres. Una aposta per un punt de vista que ens faci veure que tothom som subjectes del dret a una vida digna. És una qüestió que requereix nous paràmetres educatius. Per això, cal saludar amb alegria tots els esforços que es facin en aquest sentit, com la nova llei que ha aprovat el govern de Castella-la Manxa, que inclou el treball a les escoles.

Mentrestant, les entitats com l’Associació invia continuem treballant perquè les dones se sacsegin la por i agafin confiança. Tota la societat hem de treballar pel present amb l’esperança posada en una altra generació que pugui reconèixer-se en la igualtat de drets i obligacions.

 

Manolita Sanz
Membre de la Junta de l’Associació invia