Tres cops per setmana la S. va al gimnàs per practicar una de les activitats que més li agrada, el kickboxing. Des del passat novembre, són poques les ocasions en què no ha estat puntual a la seva cita amb els guants i el sac. El sac conté una part dels fantasmes que ella guarda a dins: per cada cop que li dóna, el sac li torna una mica més de seguretat, confiança i força.

L’entrenament sol començar amb un escalfament aeròbic que inclou córrer, saltar i canvis de moviment, i que fa que el cos desperti i s’omplin d’energia totes les articulacions. Tot seguit s’inicia la pràctica de diferents cops, tant de braços com de cames, així com l’evitació del contacte de l’altre. Moviments coordinats com coreografies que s’assagen, bé davant d’un mirall, bé davant d’una companya. La majoria dels cops aquests cops només es marquen fins que es domina la tècnica. Un cop controlats, pot pegar-se amb més força. La classe finalitza amb exercicis de coordinació, habilitat de reacció i tonificació. Després de l’entrenament, fins i tot el pitjor dia sembla menys dolent: a la lona del gimnàs aterra per quedar-s’hi una gran part de la seva energia negativa.

Per a la S. la pràctica i integració del kickboxing en la seva vida no es limita només al gimnàs. En diferents moments del dia, quan la ràbia, la frustració, el dolor i l’estrès que sent l’envaeixen, ella busca els seus guants i un lloc tranquil on poder practicar. El kickboxing s’ha convertit en una eina per gestionar i exterioritzar les emocions que ha hagut de callar, amagar i negar. Ara té un recurs amb el qual expressar-se sense fer mal a ningú i que li permet gestionar el seu propi dolor i orientar la seva força.

Podríem preguntar-nos si és positiu que una persona que ha estat receptora de violència practiqui un esport aparentment violent, com poden semblar-ho els esports de contacte. La resposta pot trobar-se en la vivència de la pràctica com un desenvolupament de l’autocontrol i de la percepció del propi cos que a ella li aporta seguretat en ella mateixa i en les seves reaccions, en la identificació emocional que promou que triï unes eines i no unes altres per sentir-se millor. També en l’apropiació de la seva resiliència per transformar-la en força d’acció que es controla, es dirigeix ​​i troba alguna cosa millor en què ocupar-se mentre la ràbia es dissol. El cos es nodreix, la ment s’alleugereix i ja no se sent tan vulnerable: pas a pas, aprèn com defensar-se i gestionar la seva vida -al gimnàs, a les seves classes, en les seves relacions i maneres d’expressar-se i sentir-, i això li fa sentir-se més lliure i independent, més autònoma.

És cert que començar a practicar un esport com el kickboxing essent una noia pot ser una decisió complicada, ja que els gimnasos solen estar plens de nois, aparentment més grans i més forts. Un cop fet el pas i vençuda la vergonya de fer alguna cosa que sempre havia estat en el seu cap i fins ara no s’havia permès, S. afirma que es va sentir part d’aquella sala des del primer dia que la va trepitjar, com si fos un lloc de pertinença natural. En el moment en què es posa els guants no importa qui és, ni d’on ve, pot portar el hijab o no durant l’entrenament: això no fa que colpegi pitjor ni afegeix cap informació sobre les seves capacitats. Ni sobre les seves possibilitats.

La confiança que S. ha guanyat gràcies al kickboxing, entre moltes altres coses que actualment articulen la seva vida i les seves decisions, li permeten marcar-se objectius i assumir reptes de llibertat amb la confiança que podrà continuar en la direcció que decideixi tot i els cops que pugui rebre en el camí, aprenent també a evitar-los. Cada cop està més preparada per enfrontar-se a la majoria d’edat i tot el que això suposa. En realitat, porta tota la seva vida entrenant i afrontant, només que ara ho fa des de la consciència dels seus propis moviments i l’apropiació de les regnes dels seus actes.

Des de l’Associació invia, promoure activitats per a l’adquisició de recursos personals que facilitin l’empoderament, la reparació del dany i la ruptura de rols de gènere tradicionals i estereotips sexistes i culturals per a les adolescents que acompanyem en els seus processos d’autonomia, és una prioritat i un camí d’abordatge de la violència. Una línia d’acció estratègica que entén que cal sempre transformar el que es destrueix i la vulneració del cos és la plataforma des de la qual rearmar la força i orientar-la cap a la construcció de noves realitats, més justes i equilibrades. Per a això, només cal generar les condicions adequades.

Cada dia, S. aprèn d’ella mateixa i tria què fer amb el que ha après, en la vida i en el kickboxing. I ara, diu, també vol competir.

Enara Urrutia

Tècnica del Servei d’Atenció Integral a la Dona (SAID)