La migració i amb ella, els moviments migratoris, formen part del procés de la globalització. És en aquest context global -i molt d’acord amb Altamirano (2009)- que el migrant actua com un recurs humà, social i cultural. És un capital humà perquè té condicions individuals i familiars avantatjoses. És un capital social perquè tendeix a formar organitzacions socials, econòmiques i polítiques com a mitjà de defensa dels seus drets socials i polítics. I finalment, és un capital cultural perquè són els ambaixadors d’expressions d’identitat local regional i nacional dels seus països d’origen.

Que els teòrics apuntin a que els immigrants som una font i recurs per a la ciutat i societat d’acollida és positiu, però quan hem de parlar d’una font real d’integració, aquestes teories queden lluny de la realitat. Un exemple el tenim en un recent vídeo que s’ha fet viral d’una noia jove estudiant que volia fer les pràctiques en Gestió de l’Administració en una empresa: en un primer moment la resposta va ser afirmativa, tot i que poques hores després l’empresa decideix canviar d’opinió per l’ús del vel per part de la jove.

Aquest cas no és aïllat, ja que recentment una usuària del SIF (Servei d’Inserció i Formació) de l’Associació “in via” va realitzar un curs per dependenta de fleca, i en acabar-lo va tenir els mateixos inconvenients per trobar empreses que diguessin que sí al seu aspecte amb vel.

Com a professionals de l’orientació laboral ens trobem en moltes ocasions amb dificultats per aconseguir una integració laboral que no sigui al sector de neteja o com a cuidadora/a de persones grans. Volem trencar amb els estereotips de gènere, origen i ètnia, i per això fem un treball integral que també posa l’accent en les empreses.

Però abans de seguir amb això, m’agradaria explicar a què ens dediquem les persones que treballem al programa del SIF perquè la figura de l’orientador/a laboral és àmplia. Els que ens dediquem a aquest fantàstic treball ens encarreguem de dissenyar i establir uns fulls de ruta individualitzats per visibilitzar aquelles característiques formatives i laborals de cada persona, per després poder adaptar-les al context social, polític i cultural que l’envolta. La inserció laboral és un procés social i multidimensional, que també té a veure amb la integració de la persona en destí. I és que la seva adaptació econòmica presenta una pluralitat de resultats que alhora mostren formes d’incorporació laboral diferents.

Basada en la meva experiència actual, és hora de començar a revisar les polítiques laborals, i amb elles també les polítiques laborals per als joves, que d’una banda, tendeixen a pensar que la feina que realitzen els seus pares també l’han d’acabar fent ells; i de l’altra, que fan que els joves que decideixen anar a la universitat segueixin portant l’etiqueta de “segona generació”.

Si nosaltres com a educadors i entitats sensibilitzades i que ens dediquem fa anys al treball amb persones d’origen divers, ens plantegem que les persones que porten vel se l’hagin de treure, un tema que és en primer lloc personal i en segon lloc religiós, què podem esperar de les empreses externes? És hora que comencem a plantejar-nos la nova forma de racisme institucional que s’està creant al voltant d’un col·lectiu que, com la resta, ve a formar part de Catalunya com a ciutadans i ciutadanes.

Tot i que s’han creat polítiques per gestionar la migració, hauríem de revisar les polítiques laborals perquè siguin realment justes per a tothom, i crear polítiques socials realment interculturals, on el capital cultural de què parla Altamirano sigui realment enriquidor.

Seguirem treballant per fer de Barcelona una vertadera ciutat inclusiva, que miri a les persones per la seva experiència i motivacions personals d’integrar-se i no pel seu aspecte físic.

 

Ana Lucía Olivos Pairazamán

Tècnica d’Orientació i Inserció Laboral al Programa Integral de Inserción laboral Itinerarios individualizados del Fons Social Europeu.