Les primeres paraules que a moltes persones ens venen a la ment en veure a un grup practicar la disciplina coneguda com acroioga són: “Jo això no ho puc fer”. El que no sabem en aquell moment és que aquestes paraules es diluiran en l’instant que fem el nostre primer ocell, la postura bàsica inicial d’aquesta pràctica física combinació de ioga i acrobàcia, i es transformaran en un “en vull més… Molt més”. Aquesta va ser, també, l’experiència de diverses noies de la Casa de la Jove de l’Associació invia, que fa uns dies van posar en pràctica aquesta disciplina en auge per treballar aspectes com l’autoconeixement, la força i l’equilibri, físics i mentals, la confiança, la superació o la connexió amb els altres. I tot, sense deixar de divertir-se ni un sol moment.

En arribar al parc, veiem que el grup ja ha començat per uns estiraments de ioga. Primera sensació? No podré… Però sortosament, al cap d’uns minuts, les joves s’incorporen al grup i en el moment d’adoptar aquestes primeres postures ja sorgeixen les primeres rialles. No surten perfectes, però sense elles saber-ho comença l’aprenentatge més important: “No importa el final, el veritablement important és el camí i tot el que passa en aquest camí”.

Després d’uns minuts preparant el nostre cos arriba el moment d’iniciar el primer “vol”. Sí, vol, perquè en acroioga VOLEM!

De nou, en veure al professor fer la postura de l’ocell, ressorgeix el “jo, això no ho puc fer”. No passa res, és bo experimentar aquesta sensació, més tard la guardarem en un calaix amb una etiqueta que digui “coses que ja no em crec”. És així, com en tantes coses a la vida (i aquesta pràctica no n’és una excepció) com trenquem pors i dogmes de fe i guanyem confiança, i en aquest cas, no estem soles. Fer, per exemple, l’ocell o qualsevol altra postura de l’acroioga requereix com a mínim tres persones. La voladora, la base i la cuidadora. La base sosté a la voladora, i entre les dues es crea una complicitat, s’avaluen els pesos i la col·locació dels peus i les mans fins aconseguir alçar la jove, sempre sota l’atenta mirada de la cuidadora, que posa les mans per sota per si l’intent no surt bé; aquesta és la teoria, almenys. Entre les tres es crea la confiança necessària per aconseguir la fita a la qual volen arribar. De nou nerviosisme i por a caure… Però això no les atura. La base col·loca els peus a la cintura de la voladora, fan una mica de balança, i en aquest moment la voladora ha de confiar tot el seu cos a l’altra. S’agafen les mans, agafen impuls, i amunt! Ho han aconseguit! Ja tenim a la persona de dalt subjectada per la cintura i per les mans. S’equilibren mitjançant molts tipus de comunicació: mirada de complicitat, equilibri dels cossos i, delicadament, es pregunten com se senten cadascuna d’elles. La cuidadora revisa totes les parts del cos de la base i de la voladora i corregeix tot allò que considera, al mateix temps que ho verbalitza, per tal que ambdues prenguin consciencia de com han d’estar col·locats els seus cossos.

Arriba el moment més important de la jornada: han de deixar anar les mans per poder volar. Un moment difícil i on, de nou, sorgeixen els dubtes. Primer una mà… Costa, no confien, no saben si podran. De nou, trencar la barrera, totes estem pendents d’aquella mà que no es deixa anar de l’altra. Una mirada més, un sentir el propi cos i el de l’altre, un sospir… I, finalment, trenquen la cadena, ja està volant! No s’ho poden creure però ho han aconseguit, totes tres!

Allò que era difícil, impossible, i que no es podia fer, s’ha convertit en ganes de continuar i de voler seguir aprenent mitjançant la confiança, el compartir, l’experimentar i, sobretot, el divertir-se. Elles han creat tot això, totes tres ho han fet i ho han descobert. Ara, es coneixen una mica millor.

 

Xavier Juan

Educador del Servei d’Atenció Integral a la Dona (SAID)