L’Informe Mundial sobre la Tracta de Persones elaborat per l’ONU contra la Droga i el Delicte ens exposa que entre l’any 2012 i l’any 2014 es van detectar un total de 63,251 víctimes en 106 països i territoris. Tanmateix, només a l’any 2014 i basant-se en dades de 85 d’aquests països, un 70% d’aquestes persones eren noies i dones.

El mateix informe exposa que al sud d’Europa –on se situa Catalunya– ens trobem que el tràfic amb finalitats d’explotació sexual és la forma més comú de tràfic. De les 12.775 víctimes detectades, un 67% provenien de l’explotació sexual. Alhora, una gran part van ser víctimes del tràfic d’estafes i matrimonis forçats i per a formes mixtes d’explotació (generalment involucrant una combinació d’explotació sexual i algun tipus de treball forçós). Tanmateix, al voltant del 85% de les víctimes traficades per a altres finalitats eren dones, especialment noies.

Davant de totes aquestes dades, és important anar a l’origen del que promou que aquestes persones vulguin marxar dels seus països i exposar-se a un llarg viatge amb un destí incert.

La gran majoria de joves que són acompanyades des dels serveis de l’Associació invia expliquen que els seus objectius en el moment de prendre la decisió de migrar cap a Europa són molt bàsics: estudiar, progressar, projectar una construcció de vida favorable, i en resum, sentir que tenen l’oportunitat d’optar a un futur desitjat. Aquests objectius no són gaire diferents dels que es pot marcar qualsevol persona en qualsevol indret del món.

A causa de les grans diferencies d’accés a múltiples serveis bàsics, finalment, les grans xarxes criminals d’abast mundial s’aprofiten dels desitjos, anhels i esperances de millora de moltes joves, dones, homes i famílies, per construir amb els seus cossos i vides un mercat de compra-venda, que entre d’altres, deshumanitza, cosifica i converteix en simple mercaderia aquestes vides.

I així és com s’inicia un gran camí cap a la destrucció de milions de vides de manera diària.

La majoria de noies marxa de les seves cases de manera solitària, algunes a través de familiars propers que ja es troben al territori, d’altres mitjançant intermediaris. Sigui com sigui, amb 13-14 anys emprenen un camí que elles viuen des de la il·lusió d’allò anhelat, però que les portarà a viure situacions infernals.

Inicien el recorregut pujant a un bus, amb una motxilla amb les seves pertinences bàsiques, sense documentació, amb la incertesa que et provoca allò desconegut i amb molta soledat.

El viatge continua fent un canvi de transport. Un gran camió amb el qual aniran creuant fronteres fins arribar a algun dels països que fa de pont amb Europa i on es troben confinades amb centenars de persones més. Un camió que a cada canvi de frontera ha de pagar per poder prosseguir el seu viatge. Elles han de pagar. Amb la seva vida. A cada canvi, violència. A cada pas de país, una nova violació. O pagues o no passes. O et violen o et maten.

I això, només acabant de sortir de casa. Recordem: noies de 13-14 anys que cercaven poder estudiar i tenir un futur desitjat.

Després de pagar i pagar a cada canvi de país, s’arriba al primer destí. Parlarem de Líbia. En podríem parlar d’altres.

A Líbia, les i els porten a la que serà casa seva durant un període de temps incert, indeterminat. Arriben d’un viatge que pot haver durat tranquil·lament 2 mesos, o més. Un viatge on han començat a viure el seu procés de deshumanització, de ser mercaderia, de ser producte per la compra-venda d’un mercat salvatge i en continu creixement a països com el nostre.

Líbia. Moltes de les joves descriuen Líbia com l’infern a la terra. Privacions d’aliments, d’aigua, vexacions, pallisses, violacions, humiliacions. Tot. Diàriament.

Un cop passat aquest temps indeterminat, aconsegueixen tenir la gran oportunitat d’embarcar. De poder sortir de l’infern. De poder arribar a tocar el gran somni. De poder entrar a la gran Europa que els oferirà allò anhelat.

Pugen a l’embarcació –si és que se’n pot dir així–  i amb elles, centenars de persones més. No hi ha aliments. No hi ha aigua potable. No hi ha pràcticament espai ni per respirar. Hi ha desesperació. Hi ha horror. Hi ha por. Hi ha naufragi.

Alguns dels cossos de les persones que estaven amb elles a l’embarcació queden surant, uns altres s’acaben enfonsant, i d’altres, com els d’elles, tenen la sort -per dir-ho d’alguna manera- que el mar les expulsa de nou a Líbia. Amb cremades de tercer grau, deshidratacions severes i en un estat de shock molt sever. I torna a iniciar la roda.

Torna al campament de l’infern. Torna a la violència diària. Torna a esperar el teu torn de poder embarcar de nou. Segon intent. Pot sortir igual que l’anterior, o poden aconseguir arribar a les costes d’Itàlia.

Ho aconsegueixen. Europa. Itàlia. Comença la mercaderia de manera directa. Els enllaços entre el país d’origen i Europa les van a cercar als allotjament de recuperació. Comencen a creure –i desitjar– que l’infern s’ha acabat. Que les aniran a cercar per poder tornar a ser infants i adolescents, per poder iniciar el procés que les permeti assolir els seus objectius.

Encara tenen energia per confiar. Encara tenen esperança. Si més no, a aquestes alçades de la travessia segueixen vives. Deu ser algun bon senyal, o això volen pensar.

Algunes romanen a Itàlia, d’altres són traslladades a diferents països d’Europa: Alemanya, Holanda, França, Anglaterra, Espanya… És indiferent on acabin, el destí serà el mateix.

Arriben a una casa que els sembla de veritat –he fet bé de confiar, pensen–. La tranquil·litat dura pocs dies. De sobte, es troben enmig d’una formació intensiva i a la força de com posar preservatius, de com demanar els diners per avançat als clients, de com ser més productives, d’on es poden posar i d’on no, de com evitar la policia, de codis, de llenguatges. Una formació de com seguir morint a l’infern.

Elles s’hi neguen, no entenen res, segueixen en estat de shock, incrèdules davant tot l’horror que segueixen vivint. La resposta que reben són pallisses, privació d’aliments, amenaces de mort, cap a elles i cap a les seves famílies que romanen als països d’origen. I alhora, són informades que el preu de tot l’infern que han viscut és de 30.000 € com a mínim.

Nenes de 14 anys, que no parlen l’idioma del nou país on viuen, maltractades físicament, psicològicament i sexualment des del moment en que van sortir de casa i que deuen 30.000 € o més. No es poden comunicar amb les famílies d’origen, viuen amenaçades, coaccionades, i atemorides. Totes elles obligades a exercir la prostitució –tant a prostíbuls com al carrer– que les persones d’Europa consumeixen. Que les persones d’Europa contribueixen a que la tracta i el tràfic d’aquestes menors no pari de créixer.

I de sobte un dia quelcom canvia. Apareix algú. Un cos policial, una educadora, una sanitària… apareix algú. Però elles ja tenen la capacitat de confiar malmesa, i el grau de temor molt elevat i profund.

Aconsegueixen sortir físicament de la xarxa de tràfic de persones que les estava explotant sexualment. Poden iniciar un nou camí, però no podran partir mai de zero.

Se senten devastades, no saben qui són, senten fàstic cap a elles mateixes, sentiments de culpa i responsabilitat per tot allò que han viscut les acompanyen cada dia. La por, la desconfiança, la ràbia, la tristesa, la culpa… Són sensacions i sentiments amb els quals han de conviure.

Tots els seus somnis s’han vist destruïts, no tenen cap objectiu vital. Senten que ho han perdut tot. Com elles mateixes exposen:

“Cada día, cuando me levanto, siento que no quiero despertarme. Quiero dormir para siempre. Pero luego sueño. Pesadillas que no acaban nunca, sudores fríos, horrores permanentes en mi día y mi noche. Ya no sé si quiero estar dormida o despierta.”

Noia de 19 anys

 

 

“No sé si seré capaz de sentir algo alguna vez en mi vida. Sentir en general; sentir emociones, alegría, felicidad, ganas de hacer algo, tener motivaciones… Me siento vacía. Pero es un vacío que no sé cómo llenar. Nadie puede. Creo que ni yo. Es como si me hubieran robado un derecho que no sé cómo recuperar. Sólo siento rabia. Y dolor. Y a veces, ni eso”

Noia de 17 anys

 

“Llevo dos años en España. Antes estuve uno en Italia. ¿Qué he conseguido? Nada. Me siento bloqueada, mi cabeza no responde, ni cuando yo quiero ni como yo quiero. No puedo entender, no puedo escuchar. Me siento tonta, estúpida, incapaz. Me siento agotada y cansada.”

Noia de 18 anys

 

“Durante mucho tiempo, he vivido una parte de mi vida –mi infierno en la tierra– como si de una película se tratara. Han pasado 4 años des de que salí de Nigeria. Ahora estoy entendiendo que eso era mi vida, que la protagonista de esa película soy yo. Todo ese dolor, todo ese sufrimiento, todo ese desgarro, toda esa muerte en vida, está volviendo a mí de nuevo. Después de 4 años soy realmente consciente de lo vivido. Ahora, mi vida es mía. Con todo lo que conlleva. Pero mía, y ahora creo que puedo volver a vivirla.”

Noia de 19 anys

 

“Intento negar les coses que he patit a la vida. Sé que si les afronto, si els hi poso veu, no podré avançar en aquests moments. Ara, el que necessito és poder formar-me, poder treballar, poder viure per mi mateixa sense dependre dels altres. I les dues coses sé que no les puc fer.”

Noia de 17 anys

Davant tot el que s’ha exposat, és primordial fer-nos conscients de la responsabilitat d’acció que tenim, de la necessitat de ser acompanyades i respectades que aquestes joves tenen, de la importància de respectar els seus tempos de recuperació, de la necessitat d’establir els mecanismes necessaris per tal que les joves puguin restablir-se com a persones amb drets, i en definitiva, d’acceptar que d’una manera o d’una altra, aquestes joves, com qualsevol persona supervivent/víctima de tràfic i de tracta d’essers humans, són la responsabilitat d’una societat que dia a dia contribueix a perpetuar aquestes estructures de poder en què es fonamenten les xarxes que nodreixen el tràfic d’éssers humans.

 

Agnès Cortés Mas

Educadora del Servei d’Atenció Integral a la Dona (SAID)