Immigrants: fins quan?

Aquest matí al metro anava una jove llegint un llibre que semblava molt interessant, almenys per la seva expressió d’emoció ho semblava. Quan al cap d’una estona, un altre jove s’acosta a la noia i li diu: “Perdona, aquest llibre també el pots trobar en castellà, perquè si el català no és la teva llengua nativa et sentiràs més còmoda”. A això la jove li respon: “El català és la meva llengua materna”, El molt agosarat jove continua insistint: “Estàs segura? No vulguis enganyar-me “. La jove, molt serena, li contesta: “Quan entenguis que el meu aspecte no em condiciona per llegir en castellà o en català, Catalunya serà plenament lliure”.

Això m’ha inspirat per reflexionar sobre el que ahir es va celebrar mundialment, el Dia Mundial de l’Immigrant. Què hem de celebrar els que vam migrar fa 26 anys? Quan deixarem de ser immigrants per a les persones que ens miren? Ja que, tot i portar tota la vida a la meva estimada Barcelona, ​​encara sóc immigrant, i m’encanta ser-ho!

M’encanta poder tenir aquesta biculturalitat que em fa més rica i amb més capacitat d’empatia, i entendre així a les persones per la seva SIMPLE PRESÈNCIA.

Ahir es va commemorar el Dia internacional de les persones migrades. Una data que ens recorda que els moviments migratoris formen part intrínseca de la condició de l’ésser humà. Un dia en què personalment reflexiono sobre quan deixarem de veure a les persones pel seu color de pell i per la seva condició religiosa, sobre quan deixarem de ser ciutadans de segon nivell per ser i sentir-nos ciutadans de ple dret.

Si bé el 50% forma part de la nostra responsabilitat, l’altre 50% hauria de ser en mans de la ciutat que acull: una política laboral que dificulta l’accés laboral a les persones en igualtat de condicions, és discriminació; unes eleccions en les quals el vot de les persones immigrants no té validesa és discriminació; anomenar els fills de les persones migrades “segona generació” és discriminació.

Espero poder celebrar d’aquest 18 de desembre des de la plena consciència i recordant a aquelles persones que van lluitar per la INTEGRACIÓ de tots i totes, com Elsa Oblitas, de qui lamentem la seva pèrdua el novembre passat, una lluitadora per la defensa dels drets dels immigrants a Barcelona.

Vull acabar amb un gran lema que la meva mare sempre em va repetir: “Per saber cap a on vas has de saber d’on véns”.

Feliç 18D #diamigrant!

Ana Lucía Olivos Pairazamán

Tècnica d’Orientació i Inserció Laboral al Programa Integral de Inserción laboral Itinerarios individualizados del Fons Social Europeu.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *